La Vida 6.1. : Sis mesos, un engany.

He decidit seure'm, intentar controlar el pols, i canalitzar alguns pensaments que em són massa feixucs de retenir.

He estat visquen el meu primer any a Barcelona de manera independent, compartint pis i iniciant la coneguda vida de l'estudiant, tot cursant el segon curs de Dret.

Com si tot això ja no fos prou nou, i com si tot això no fos ja per sí mateix afrontar nous reptes i prendre importants decisions; vaig iniciar una relació amb una persona.

He experimentat moments agradables, moments dignes de recordar; fins i tot petites centèsimes de segons que no voldria esborrar mai del meu record. Tot això seria idíl·lic si fos cert, si fos real...

He posat a prova la meva confiança. Inclús la he arribat a forçar més del que hauria hagut de fer-ho.

Tot això, si no es controlat, passa factura. Evidentment. Per tant, m'ha servit personalment per aprendre una lliçó. He vengut la meva bona voluntat a una persona molt pròxima a mi. Quan pensava que tot el que estava visquen era digne de ser envejat, en realitat feia un any que aquella persona portava enganyant-se a ella mateixa. I a mi, a nivell personal, sis mesos.

Jo amb tot el meu efecte, he cregut tenir al costat a una persona que teòricament estudiava en la mateixa universitat que jo, que estava matriculada i que portava el mateix ritme de vida.

No era així.

De fet, petits detalls de la vida, fan que descobrim les puntes de les mentides que per molt grans i elaborades que siguin, són impossibles de tapar.

Les proves eren evidents; ningú havia vist a aquesta persona fent la seva carrera, ni exàmens ni seminaris en tot el transcurs d'aquest any. A la matrícula d'alumnes participants tampoc hi apareix. No existeix.

Havia confiat a aquella persona tota la meva gent, les meves ambicions, havia inclús renunciat en nombroses ocasions moments que haurien d'haver estat dedicats als meus pares, a la meva família, als meus amics... o a mi.

Aquesta persona ha estat capaç d'aguantar una falsa realitat durant molt de temps, -segurament més temps del que realment hauria d'haver durat- degut al fet de la meva bona fe.

Jo que he estat tan pròxim a la mentida, tan pròxim a l'engany continu, i en definitiva tan pròxim a aquella persona, he caigut de ple. Se m'ha estat venent una falsa realitat de forma reiterada, amb totes les farses i enganys que comporta crear aquesta vida paral·lela.

Segueixo sense entendre la finalitat de crear tal engany, però el que més em dol, és el fet que hagi estat capaç de mantenir-lo durant tant temps.

No ho negaré, no ho taparé, no me'n avergonyeixo pas d'explicar el que he viscut. Sóc conscient que aquesta mentida - o segona vida encoberta- que ha perdurat durant 1 any sencer per aquesta persona i 6 mesos per a mi; em servirà com a toc d'experiència, per pujar un graó la meva desconfiança i per saber procurar una mica més per mi mateix.

Per acabar, jo ja ho he dit tot, i en el seu moment realment hagués agraït que algú m'hagués advertit. Per aquest motiu, dono un toc d'advertència a tota la resta.

Persones m'han anat obrint els ulls, per que veiés tot el parany. No ha estat fàcil. Però dono les gràcies a tots aquells i aquelles que han tingut el valor d'ajudar-me.

He après que no es pot donar marxa enrere, que l'essència de la vida es anar cap endavant. La vida en realitat, es un camí en sentit únic.

Miquel Àngel de Garro Pla. - 01/07/2011

Redifinició

Aquest cop em disposo a escriure conmogut per una conversa que vaig mantenir el cap de setmana del 10 d'Abril.

Reconec en primer lloc, que no tots els arguments ni les paraules que faré servir seran veritats irrefutables, però si més no, són conviccions i afirmacions fruit d'una prèvia reflexió.

El cas que vull tractar, és el que inunda el nostre país. Tan els catalans com els espanyols estem immersos en una situació de crisi descontrolada, de fet , si ens parem a pensar, no estem tan malament com Grècia, Portugal o Islàndia però tot i això, tenim - per desgràcia - una part considerable de cadascun dels problemes que obstenten.

En primer lloc, tenim un seriós problema pel que fa a la situació bancària, com grècia. En segon lloc, tenim una situació política deplorable, com Portugal. I en tercer estem sotmesos a una relació de deute que ens té ben lligats pel coll, com és el cas d'Islàndia.

Per tant, dit això, només cal que el nostre país erri tan sols una mica més en qualsevol d'aquests esmentats aspectes per convertir-se en una nova infra-potència europea. I tot això de qui depèn? Doncs dels polítics majoritàriament.
Aquests polítics els quals tenen en les seves mans tot el futur d'un país i les diverses nacions que s'integren en aquest, no estan preparats. N tan sols estan a l'alçada de la situació. Això es deu a que fa falta, de forma urgent i immediata una redifinició social.

M'explicaré; s'ha de redefinir el concpete de ciutadà, el qual és la peça clau per desenvolupar la democràcia i fer anar el país, cosa que actualment no sembla ser així; ja sigui per una desafecció política dels ciutadans -inconscients del que això comporta- o bé sigui per que als mateixos polítics no els hi convé que la participació a la democràcia sigui tan directa. De fet només cal veure com està pujant la joventut i fer la simple reflexió de si aquesta, serà capaç de posar remei a les futurs controvèrsies de país.
Sent realistes, pocs són els ciutadans conscients del poder de la veu i decisió del poble.

Cal redefinir doncs, els drets i deures de cadascún dels ciutadants, tot actualitzant-los i que aquests esdevinguin més eficients. S'ha de partir d'una premisa en la qual corrents polítiques i filosòfiques es basen; aquestes són: No tots els ciutadans som iguals  ,  No tots els ciutadans son realment independents i per últim, Sempre existeix un abús de poder.
Reflexionant i reinterpretant aquests tres termes, podem ordenar la societat i establir de nou, quin full de ruta volem seguir i com ho volem fer.

Per altra banda, també és rellevant qui ha de dur el timó en aquesta empresa. I ara per ara són els polítics de primera línia els que ho fan. Cal dir que de primera línia en tenen poc, ja que la majoria no són ni de bon tros tan competents com requereix el seu càrrec, sinó només cal pensar en les incongruències que es produeixen en els nostres Governs.
Com pot un President d'un país, el qual representa de forma externa, arreu d'europa, a Espanya, que no sàpiga ni tan sols un dels dos idiomes oficials, ja sigui l'anglès o el francès? Com s'entén que els Ministres siguin persones NO qualificades per ocupar tals càrrecs? És a dir, Carme Chacon no ha dut pas a terme una carrera militar i per tant és obvi que no podrà exercir bé les seves funcions, perquè simplement no tindrà un domini eficient en el seu àmbit de direcció. Igual succeeix amb la resta de ministeris.

S'hauria d'incentivar l'el·litisme en la política, demanant un alt grau de competència en les seves funcions i una responsabilitat directa i conseqüent dels seus actes. Hem d'entendre que està en joc el futur d'un país i fins i tot les nostres propies vides i ambicions.

Parlant d'incongruències, com per exemple, pot el President de l'Estat espanyol tenir unes idees tan obstinades com la de l'altruïsme extrem? Com vol repartir riquesa entre els ciutadans, si amb la seva política no en crea? És definitivament contraproduent el fet de defensar una economia que ha de ser redefinida, ja que la nostra actualment no té sortida. És una economia capitalista i liberal, mal enfocada i mal gestionada.

No vull dir amb això que le Govern hagi de prendre les rendes de la direcció total de la economia, - ja que crec que aquesta ha de prendre les seves propies regulacions- , però sí que ha de saber gestionar i incentivar els mercats que conformen la nostra economia, ja que ara per ara, només són unes poques les que subsisteixen; i ho fan a base de la pura incrementació de beneficis sense crear llocs de treball.  Dic això, perquè em va sobtar veure un titular en el diari de La Vanguardia, on apareixiael següent: " Telefónica gana 10.127 millones y ya es la primera empresa en beneficios" i de forma totalment incongruent apareixia tot just sota: " La compañía anuncia recortes de plantilla en España y un 6% menos de directivos".

Per tant, amb això vull dir que no pot ser el fet de que la única economia emergent en el nostre país, es dediqui simplement als beneficis i no creant llocs de treball. Aquí entra en joc el Govern, els dirigents polítics i els Ministres... llàstima que aquests no estiguin capacitats, ni preparats per treure'ns de la situació en la qual els cituadans ens veiem sotmesos.

Em sap greu ser tan pessimista,... perdó, realista. Em conformo si més no, en causar algun tipus de remordiment o suscitació.

Bona nit,

Miquel Àngel de Garro Pla.

Estar

Duerme; al menos lo intenta.

Tener alguien al lado siempre es importante, por no decir que nos es innato. Constantemente buscamos a alguien, aunque la mayoría de las veces, realmente , ya lo tenemos. Es entonces cuándo empezamos a darnos cuenta de qué camino queremos emprender, y con quién queremos tomarlo a nuestro alrededor.

Algunos dicen poder hacerlo solos, pero personalmente, no lo creo así. Por muy convencidos que crean estar y por muy arraigada crean tener su fortaleza para afrontar los porvenires, solo, siempre caes.

No naces solo, lo haces con tus padres. No creces solo, lo haces con tus familiares. No aprendes solo, lo haces con tus maestros. No maduras solo, lo haces con tus amigos. No disfrutas tus proezas solo, lo haces con los que aprecias.

Porque entonces hay quiénes siguen encerrándose en el antropocentrismo más puro, es decir, su persona?
Lo que está claro es que este hecho es análogamente comparable a nadar contra corriente en el fluir de la vida - no de tus convicciones- ; ya que te esfuerzas para resisitir lo que realmente quieres y necesitas, y lo único que tienes como fruto es tu propio desgaste.

Cierto es, que determinadas situaciones de la vida se nos presentan sin carta de invitación, sin ser bien recibidas. Incluso la mayoría de las veces no somos capaces ni de percibir el mínimo atisbo de lo que se nos puede venir encima. Aún así, una vez inmersos y maniatados en el vacío de nuestras capacidades por los duros golpes que acostumbra a dar caprichosamente nuestro destino, aparecen nuestros compañeros de trayecto.

Es entonces cuándo podemos volver a respirar, cuando ya no estamos solos delante de las adversidades. Cuando los problemas se reducen, se encojen y ya no nos imponen ni respeto; es más, nos imponemos literalment sobre ellos. Gracias a la compañía que podemos elegir - privilegio raro - , somos capaces de llegar a nuestras metas, a trazar nuestros destinos y a que todo nos resulte mucho más ligero.

La reflexión surje entonces de nuestro ser, y nos damos sabiamente cuenta de que no sólo debemos apreciar a los que nos rodean - o mejor dicho, quiénes hemos decidido que nos rodeen- cuando las cosas van mal; sinó que también empezamos a hacerlo cuando las cosas van bién.

Gran desprestigio sería hacia nuestra inteligencia, abandonar las ganas de cultivar y mantener curosamente a quien nos apreciamos. Quéramos y dejemos ser queridos por los nuestros!

Contar incondicionalmente con nuestros elegidos, será lo que nos hará a nosotros mismos. Nadie tiene todo el espacio suficiente en su propia persona, por esa razón necesitamos personas que esten dispuestas a albergar un pedazo de nosotros mismos, y así sentirnos mejor.

Todo irá bién, y ahora, ya ha conciliado el sueño.

"Homo sum: humani nihil a me alienum puto"
 



Buenas noches; atentamente Miquel Àngel de Garro Pla.

Libertad no es Democracia

Esta vez me dispongo a escribir en castellano, mi otra lengua materna. Bueno, en realidad podríamos decir que es paterna ya que proviene más que nada de mi padre – un hombre sencillo, aunque para mi no dejará nunca de ser una referencia -.

El tópico que quiero desvelar hoy, después de darle vueltas al asunto, es sobre la diferencia entre la libertad y la democracia.

Mucha gente de nuestra sociedad española, y de la mayoría de países europeos, cree entender a la perfección y sin ningún tipo de duda, que la democracia conlleva libertad y viceversa. Amigos, eso no es así en términos absolutos.

Voy a explicarme, con la finalidad principal de aplacar cualquier sobresalto en el lector. En primer lugar debemos darnos cuenta de que la libertad significa poder hacer aquello que nos plazca, cuando nos plazca. En cambio, la democracia significa hacer aquello que la mayoría quiera, cuando la mayoría quiera.

Broda Olé - [ Escuchar para leer ]

Por lo tanto, una vez explicado estos dos conceptos, podemos percibir como ya nace un atisbo diferencial entre ellos.

En segundo lugar, lo que quiero explicar con tales ideas, no es nada más allá que encontrar un equilibrio. Es decir, solemos sentirnos parte de una comunidad, - no sólo en términos de Estado y territorio-, sino también socialmente hablando. Así pues, deberíamos analizar cuándo actuamos condicionados por los demás, y cuándo realmente actuamos por voluntad propia.

Yo propongo, es más! Yo digo plenamente convencido que debemos tomar las riendas de nuestras acciones y de nuestras vidas, por supuesto. “ Amici, diem perdidi” , decía el emperador Tito, con eso quería referirse a que hay que forjar y emprender tu camino sin dudar día a día.

Todo segundo cuenta, cada decisión es crucial, incluso aquellas que menos trascendencia parecen tener.

La vida te muestra caminos, y tú los escoges. Pero como caminos que son, todos tienen baches y hasta peligro de pérdida. Es por eso que eres tú mismo el protagonista de tu vida, no permitas condicionarte por la opinión de los demás, separate, desmarcate. Sé uno de los que destacan, encuentrate con aquellos que también se sienten incómodos en medio de tanta masa; los que no se conforman y los que son capaces de ver a su alrededor sin parches ni prismas que distorsionen sus ambiciones.

La libertad te da capacidad para hacer lo inherente en ti, lo mejor que puede salir de tu persona. Y para que la democracia funcione y sea viable, debes estar en comunidad con aquellos que comparten tu punto de vista, tu comprensión y que critican constructivamente tus actos. Entonces, llega el punto dónde la libertad y la democracia comulgan.

Es más, entonces llega el punto donde la comunidad - al igual que el individuo -, avanza, crece y evoluciona al mismo compás y hacia la misma dirección. Sin dudar de qué camino coger, sin vacilar en la dirección que deben tomar, sin dudar que lo que van a conseguir: es el éxito.

Atentamente, y con la madrugada ya haciendo mella en mi sueño, me despido. Buenas noches.

"Aequam memento rebus in arduis servare memntem"

SATISFACCIÓ...?

La satisfacció, és el tema que em ronda pel cap aquesta vegada.

Els humans tendim a buscar la satisfacció per algun dia arribar a ella i reconfortar-nos. Però com a totes les coses, sempre hi ha més d'un punt de vista. Així doncs, jo em plantejo, la satisfacció és un ideal que consisteix en donar forces als homes per aconseguir les seves fites. O altrament dit, podríem considerar la satisfacció com el fruit o el premi d'un esforç realitzat.

Fins aquí, estaria exposat l'objecte en qüestió. Però a l anar més enllà, em plantejo si realment reconfortar-nos en la satisfacció es bo; m'explico. No és cert el fet que aconseguir un objectiu infinitament anhelat , produeix una sensació magnífica? Doncs per què un cop som capaços d'aconseguir-la en conformem?

Això ens adorm, minva les nostres ambicions. Tot i tenir el que desitgem, hem de voler-ne més. De fet considero que és el millor mètode per evolucionar tant a nivell personal com mental.

Amb tota aquesta argumentació no vull atribuir-me l'etiqueta d'avariciós, és a dir, que sempre desitgi més del que realment pugui tenir i no estar mai saciat, fent un sobre ús de l'ambició. El meu propòsit no és ni més ni menys que voler portar sempre les coses a un nivell superior. Intentar sempre créixer – que no implica fer-ho cap endavant, també podem créixer cap als costats – tot ampliant punts de vista, obrint noves portes i visualitzant nous horitzons.

Estic plenament convençut que tots tenim aquella utopia que frisem per fer realitat, aquell sentiment de convertir el “encara no”, per un “ per fi ! “. Deixar de creure en els nostres ideals implica deixar de ser nosaltres mateixos. Que ens falti confiança i que ens faltin les ganes, comporta un deteriorament de l'esperit, que finalitza amb la consumació de la inactivitat. 

Mai et conformis amb el fet d'arribar a la satisfacció, has de tenir en compte – estimat amic -, que la satisfacció és un fase del camí, per omplir-te de forces; no es tracta pas del final de trajecte.

Per tant, sigues ambiciós, sigues positiu i si de debò vols esdevenir el que tens pensat ser, no t'ho neguis i ves més enllà. Si de totes totes, t'estimes alguna cosa, no et conformis en estar satisfet, perquè la satisfacció és efímera. Cultiva-la per entregar cada instant i cada segon a sentir-te més que bé...

Go for it, and besides.

Respecte

Primer de tot voldria dir, que aquest escrit és l'encarregat d'encetar aquest espai. Igual les meves paraules, les meves construccions i inclús la simple canalització d'idees, no es veuran plasmades tal i com m'agradaria. Segurament per la mateixa oxidació d'aquestes habilitats, que m'esforçaré en millorar.

M'he vist animat a comentar un fet que vaig veure ahir mateix per televisió, en el programa nocturn de Bonafuente, a la Sexta.

Un cop acabat el monòleg que protagonitza el mateix Andreu , a l'inici del programa, on sol fer un resum de l'actualitat des d'un punt de vista més que crític i com no, amb un genial toc d'humor – bastant necessari després d'un dia feixuc, tot sigui dit - , va deixar anar una notícia que em va cridar l'atenció.

Va explicar que la revista FHM li atorgava el premi a millor presentador de la televisió, com a resultat d'unes votacions dutes a terme a la mateixa pàgina web de la revista. Ell es va sentir mol afalagat, va dir primer. Tot i això, un cop va rebre la notícia, va veure com al final dels altres possible candidats al premi, es trobava una secció on apareixien els pitjors humoristes.

El guanyador dels perdedors, era Pablo Motos, el presentador del Hormiguero, de la Cuatro.

Com a conseqüència , l'Andreu Bonafuente va refusar anar a recollir el premi, per RESPECTE al seu company de professió.

Aquest gest, definitivament, encara el fa més gran.

El que podríem extreure d'aquesta notícia, redireccionant-ho a les nostres vides, és que actuar a partir d'uns valors i de la seguretat sobre un mateix, sempre és un bon consell. Pocs cops caurem en l'error seguint les nostres conviccions.

D'altra banda, cal també eixamplar els nostres sentits en busca de quelcom més, amb la finalitat de trobar-nos amb nous objectius, noves ambicions i fins i tot recuperar reptes donats per perduts.

Això ens farà sentir capaços a nosaltres mateixos, sobre una infinitat de coses. I, a més a més, no solament t'ho hauràs demostrat a nivell personal, sinó que serà aleshores quan els demés reconeixeran la teva vàlua.

No et quedis enrere.