He decidit seure'm, intentar controlar el pols, i canalitzar alguns pensaments que em són massa feixucs de retenir.
He estat visquen el meu primer any a Barcelona de manera independent, compartint pis i iniciant la coneguda vida de l'estudiant, tot cursant el segon curs de Dret.
Com si tot això ja no fos prou nou, i com si tot això no fos ja per sí mateix afrontar nous reptes i prendre importants decisions; vaig iniciar una relació amb una persona.
He experimentat moments agradables, moments dignes de recordar; fins i tot petites centèsimes de segons que no voldria esborrar mai del meu record. Tot això seria idíl·lic si fos cert, si fos real...
He posat a prova la meva confiança. Inclús la he arribat a forçar més del que hauria hagut de fer-ho.
Tot això, si no es controlat, passa factura. Evidentment. Per tant, m'ha servit personalment per aprendre una lliçó. He vengut la meva bona voluntat a una persona molt pròxima a mi. Quan pensava que tot el que estava visquen era digne de ser envejat, en realitat feia un any que aquella persona portava enganyant-se a ella mateixa. I a mi, a nivell personal, sis mesos.
Jo amb tot el meu efecte, he cregut tenir al costat a una persona que teòricament estudiava en la mateixa universitat que jo, que estava matriculada i que portava el mateix ritme de vida.
No era així.
De fet, petits detalls de la vida, fan que descobrim les puntes de les mentides que per molt grans i elaborades que siguin, són impossibles de tapar.
Les proves eren evidents; ningú havia vist a aquesta persona fent la seva carrera, ni exàmens ni seminaris en tot el transcurs d'aquest any. A la matrícula d'alumnes participants tampoc hi apareix. No existeix.
Havia confiat a aquella persona tota la meva gent, les meves ambicions, havia inclús renunciat en nombroses ocasions moments que haurien d'haver estat dedicats als meus pares, a la meva família, als meus amics... o a mi.
Aquesta persona ha estat capaç d'aguantar una falsa realitat durant molt de temps, -segurament més temps del que realment hauria d'haver durat- degut al fet de la meva bona fe.
Jo que he estat tan pròxim a la mentida, tan pròxim a l'engany continu, i en definitiva tan pròxim a aquella persona, he caigut de ple. Se m'ha estat venent una falsa realitat de forma reiterada, amb totes les farses i enganys que comporta crear aquesta vida paral·lela.
Segueixo sense entendre la finalitat de crear tal engany, però el que més em dol, és el fet que hagi estat capaç de mantenir-lo durant tant temps.
No ho negaré, no ho taparé, no me'n avergonyeixo pas d'explicar el que he viscut. Sóc conscient que aquesta mentida - o segona vida encoberta- que ha perdurat durant 1 any sencer per aquesta persona i 6 mesos per a mi; em servirà com a toc d'experiència, per pujar un graó la meva desconfiança i per saber procurar una mica més per mi mateix.
Per acabar, jo ja ho he dit tot, i en el seu moment realment hagués agraït que algú m'hagués advertit. Per aquest motiu, dono un toc d'advertència a tota la resta.
Persones m'han anat obrint els ulls, per que veiés tot el parany. No ha estat fàcil. Però dono les gràcies a tots aquells i aquelles que han tingut el valor d'ajudar-me.
He après que no es pot donar marxa enrere, que l'essència de la vida es anar cap endavant. La vida en realitat, es un camí en sentit únic.
Miquel Àngel de Garro Pla. - 01/07/2011
